"Soledat"

Esto es un relato que presenté a concurso en Sant Jordi, no ganó, pero a mi me gusta,...lo podeis traducir con el traductor del blog...


Soledat
A fora plou. Cau un xirimiri pijaner, d'aquells que mullen i no mullen, dels que t'encrespen el cabell arrissat fent que semblis un pollet. Ella es mira al vidre i pensa en les meravelloses melenes dels anuncis de xampú, quina enveja, ella té el cabell arrissat, la pell bruna, els ulls negres, del color del dol. 
Aviat s'acabarà el trajecte, anirà a casa de la senyora Eulàlia, escoltarà les ordres del dia i començarà a escombrar la sala. Eulàlia és un bon nom, un nom de nena burguesa, de senyora acomodada de la ciutat, ella es diu Soledat, quin nom més trist li va posar la seva mare, com la seva vida.
La Soledat va arribar a Barcelona de petita, no recorda el seu país, no és d'enlloc, ni d'aquí ni d'allà, de ningú. Però no ho vol pensar, ella escombrarà, netejarà, farà el dinar i el sopar de la senyora i esperarà que acabi el dia i que comenci un altre. Esperarà que torni a passar el 59.
Tornarà a agafar un autobús que no li fa falta, perque viu molt aprop de casa la senyora Eulàlia, però l'agafa. Puja i espera el somriure del conductor, no sap com es diu, no gosa preguntar-li, imagina que es diu Antoni o Carles, els noms que li recorden un personatge de novel.la, d'aquelles que fan a les tardes cada dia. Espera que la miri, que algun dia li parli, li pregunti el nom,li digui que està molt maca, ho espera. I mentres passen les hores, treballa i no pensa res més, no vol veure les noticies que tot el dia mira la senyora Eulàlia, no vol veure el patiment de la seva gent, de la seva família, no vol veure la pobresa, la fam, els ulls tristos dels qui arriben morts de fred en una pastera, no vol pensar. Vol que siguin les 7, vol marxar a la seva habitació fosca i humild, al seu llit gris on passa les nits esperant que comenci un nou dia, i vol anar a la parada. 
I arriba el matí i ve el 59, i puja i ell la mira, li somriu, i ella s'acosta i li paga en monedes, pensa que així podrà guardar el bitllet de paper que ell ha tocat amb els seus dits, i potser algun dia li tocarà la mà, i li parlarà. I seu darrera d'ell i el mira. 
Mira els altres passatgers, veu al noi dels pantalons caiguts, aquell que no fa res, ni estudia ni treballa i sempre fa cara de pomes agres. Mira la noia musulmana embarassada que porta un cotxet i fa la cara resignada, mira el senyor gran que suspira pacient, mira la noia que parla pel mobil amb cara de tonteta, mira els carrers humits i freds de la tardor, pensa que si li encresparà el cabell que tanta estona ha estat raspallant per semblar-se una mica a les noies dels anuncis de xampú, i olora la colònia d'ell, i ja no li importa res més.
Baixa a la seva parada i el mira, ell, amable li diu adeu i ella li somriu, i ell pensa "què és pesada aquesta amb la rialleta", però ella no ho sap, ella ja té il.lusió per tot el dia, netejarà amb ganes, esperarà que acabi el dia i després d'una nit llarga i fresca anirà a la seva parada com cada dia, a recollir el seu somriure, a recollir les seves engrunes de somnis.